Els mestres patim un descredit a nivell social prou conegut i reconegut. La veritat no m'extranya. Cada dia tinc més clar que hi ha dos tipus de mestres:
- Els que treballen per als infants.
- Els que treballen per agradar als pares.
Els primers es centren en ensenyar als infants els continguts que després els serviràn per a entendre el món que els envolta, per a ser futures persones crítiques i constructives. Mestres que es centren en analitzar a l'infant, entendre les seves carèncias d'aprenentatge i en posar-hi solució. Aquest tipus de mestre treballa en el silenci de no vendre la seva feina, en el silenci de no posar-se medalles aixafant la feina dels altres. Són mestres que deixen la seva impronta en els infants, infants que quan siguin adults recordaran amb tendresa i comprensió la feina del seu mestre. Moltes vegades són mestres criticats pels mateixos mestres perque parlen de pedagogia i no dels rumors i xafarderies, són mestres que escolten (saben escoltar) i ensenyen perquè saben aprendre.
El segon tipus de mestre, per desgràcia, és el més abundant en el nostre sistema educatiu. Treballa per agradar als pares, dediquen hores curriculars a decorar passadisos o a omplir blogs sense continguts pedagògics com si fos una competició per a veure qui els omple més. Aquests mestres són insegurs, necessiten fer veure que ho controlen tot, s'excusen en la crítica no constructiva per a justificar la seva feina i si els parles a nivell pedagògic es perden, es tanquen en banda i, molts cops, necessiten cridar per a imposar-se. Aquest tipus de mestre enganya als pares i sistematiza l'aprenentatge amb producció de fitxes, fitxes que els infants reprodueixen sense entendre què estan fent i perquè. Són mestres asidus a posar-se medalles, criticant als companys i amb deliris de grandesa. Grandesa que mostra, en el fons, les seves carències. Són mestres que tenen por als pares perque no saben parlar a nivell pedagogic. Són mestres que no respecten als qui els envolten i després pretenén, mitjançant l'opressió, inculcar el respecte als seus alumnes.
No és el mateix SER mestre que FER de mestre.
El més trist de tot plegat és que el nivell del nostre sistema educatiu cau en picat i el prestigi del mestre com a professional de l'educació l'acompanya.
Jo vull bons professionals de l'educació al meu voltant.
- Els que treballen per als infants.
- Els que treballen per agradar als pares.
Els primers es centren en ensenyar als infants els continguts que després els serviràn per a entendre el món que els envolta, per a ser futures persones crítiques i constructives. Mestres que es centren en analitzar a l'infant, entendre les seves carèncias d'aprenentatge i en posar-hi solució. Aquest tipus de mestre treballa en el silenci de no vendre la seva feina, en el silenci de no posar-se medalles aixafant la feina dels altres. Són mestres que deixen la seva impronta en els infants, infants que quan siguin adults recordaran amb tendresa i comprensió la feina del seu mestre. Moltes vegades són mestres criticats pels mateixos mestres perque parlen de pedagogia i no dels rumors i xafarderies, són mestres que escolten (saben escoltar) i ensenyen perquè saben aprendre.
El segon tipus de mestre, per desgràcia, és el més abundant en el nostre sistema educatiu. Treballa per agradar als pares, dediquen hores curriculars a decorar passadisos o a omplir blogs sense continguts pedagògics com si fos una competició per a veure qui els omple més. Aquests mestres són insegurs, necessiten fer veure que ho controlen tot, s'excusen en la crítica no constructiva per a justificar la seva feina i si els parles a nivell pedagògic es perden, es tanquen en banda i, molts cops, necessiten cridar per a imposar-se. Aquest tipus de mestre enganya als pares i sistematiza l'aprenentatge amb producció de fitxes, fitxes que els infants reprodueixen sense entendre què estan fent i perquè. Són mestres asidus a posar-se medalles, criticant als companys i amb deliris de grandesa. Grandesa que mostra, en el fons, les seves carències. Són mestres que tenen por als pares perque no saben parlar a nivell pedagogic. Són mestres que no respecten als qui els envolten i després pretenén, mitjançant l'opressió, inculcar el respecte als seus alumnes.
No és el mateix SER mestre que FER de mestre.
El més trist de tot plegat és que el nivell del nostre sistema educatiu cau en picat i el prestigi del mestre com a professional de l'educació l'acompanya.
Jo vull bons professionals de l'educació al meu voltant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada